Recollim algunes de les llegendes ubicades a Parets del Vallès: llegendes sobre la Pedra del Diable, “L’esposa encantada“, “L’auca dels l’hostals i els hostalers” i Canço dels eugassers.
Llegendes de la Pedra del Diable
*AMADES, Joan. “Mitologia megalítica”. Empúries: revista de món clàssic i antiguitat tardana, [en línia], 1941, Núm. 3, p. 113-34. [Consulta: 9-06-2021].
*BOSCH I ARGILAGÓS, Jordi. La Pedra Serrada o Pedra del Diable. Parets del Vallès: Ajuntament de Parets del Vallès, 1989.
*CAMPOY, Glòria; DURÁN, Aloma; JURADO, Raquel. Llegendes de castells del Vallès Oriental. Barcelona: Merge Books, 2006, p. 180-181.
*PLANTADA FONOLLEDA, Vicenç. Geografia local de Mollet del Vallès recollit dins de PÉREZ I GÓMEZ, FERRAN. Obres completes de Vicenç Plantada. II. Monografies i altres escrits. Mollet del Vallès: Centre d’Estudis Molletans, Ajuntament de Mollet del Vallès, 1998, p. 61.
La versió de Joan Amades
La Pedra del Diable o Pedra Serrada de Parets del Vallès ha suscitat diferents llegendes. Una d’elles la va recollir el folklorista català Joan Amades a l’article Mitología megalítica, on cita com a font el recull Geografia local de Mollet del Vallès , publicada originalment el 1893, del folklorista vallesà Vicenç Plantada Fonolleda. En aquest recull s’esmenta “Hi ha un dolmen conegut per la pedra serrada”.
Diu la llegenda que, com que la nau de la catedral de Girona no està sostinguda per cap columna, el poble es va adonar de l’atreviment arquitectònic que això suposava I va forjar una justificació llegendària relacionada amb el diable. El constructor va aixecar la volta però no va saber com solucionar el problema del tancament, així que va demanar ajuda al diable, per a que li proporcionés l’única pedra que faltava. El diable va escollir el monòlit que conforma Pedra del Diable o Pedra Serrada de Parets del Vallès. Com que era massa gran, va demanar a dos ajudants que la serressin per acomodar-la al que necessitaven. Mentre eren en plena empresa, va sonar el toc d’Avemaria des del campanar de l’església, i els diables van fugir. És per això que en un dels extrems de la pedra hi ha una mostra de l’intent de serrar-la.
La versió d’Eduard Mansergas (a l’obra de Josep Bosch i Argilagós)
La segona llegenda relacionada amb la Pedra del Diable o Pedra Serrada la trobem a l’obra de Josep Bosch i Argilagós, que cita com a font Eduard Mansergas. Diu així:
“Una nit, una riuada s’emportà el pont romà de Martorell. Un jueu que passava la nit en un hostal pròxim i que havia de creuar el pont l’endemà amb el seu bestiar per dur-lo al mercat, va vendre la seva ànima al diable a canvi de què reconstruis el pont abans del cant del gall. El diable es posà a treballar i quan faltava la darrera pedra, el jueu per tal de confondre’l despertà el gall de l’hostal ruixant lo amb aigua freda. El gall va llençar un estrident quiquiriquí, que despertà i va fer cantar a altres galls, fins que arribà el cant a oïdes del diable que aleshores passava per un camí de Parets portant la darrera pedra. En sentir el cant del gall pensà que havia perdut amb el jueu i deixà la pedra a Parets. Aquesta és l’anomenada Pedra del Diable o Pedra Serrada.”
La versió recollida a Llegendes dels castells del Vallès Oriental, anomena al protagonista de la llegenda com a Zacaries, que es dirigia de Parets del Vallès a Martorell i explica que la pedra era la darrera que portava el diable des del Montseny fins al pont.
La versió moderna de Mercè Alcayna
Una versió moderna de la llegenda es representa durant a la Festa Major d’estiu de Parets del Vallès. La representació teatral, que es va iniciar l’any 1996, va ser ideada per Mercè Alcayna. En la posada en escena hi participen la colla de diables, la colla de gegants, bestiari i grallers de Parets del Vallès.
“Ell, arquitecte de Barcelona, ve a complir l’encàrrec que li fa el mossèn de la vila: restaurar l’església parroquial on es reunien tots els vilatans a pregar, destruïda durant la Guerra de Succesió.
Tot anant de camí cap al seu encàrrec, coneix la pubilla de Can Serra, una noia jove i bonica anomenada Elisenda, de la qual queda bojament enamorat. La història d’amor que sorgeix durant els dies de treball, es veu truncada quan, a pocs dies d’acabar l’obra de l’esglèsia, en Marcel s’adona que li falta una pedra per a poder completar la seva feina magistral i per a poder coronar l’església. I no troba cap carreu igual en tota la comarca i rodalies.
Cercant-lo, en Marcel troba pel camí el Baró de Servenet, que busca refugi per aquella zona. En Marcel, com a bon home i sense conèixer la veritable identitat d’aquest personatge, s’ofereix a ajudar-lo. A canvi de tanta amabilitat, Baró de Servenet li proposa un pacte: ell li dóna el carreu que li servirà per a coronar l’obra encarregada pel veïnat a canvi de la seva ànima. En Marcel no dubta en cap moment a fer negocis amb aquell home, amb massa ambició per poder acabar al més aviat possible la seva obra. I sense donar cap importància a allò que li estava venent, accepta el canvi.
Un cop fet el pacte, apareix el Bitru, secretari del Diable. Quan aquest explica tot allò que havia fet a l’Elisenda, el seu gran amor, ella queda esgarrifada i és qui li fa obrir realment els ulls i adonar-se que aquell home, realment, era en Llucifer, el Senyor de les Tenebres. És a ell a qui havia venut la seva ànima. Finalment, l’Elisenda haurà de resoldre el gran problema que s’ha buscat el seu estimat…”
L’esposa encantada
Inclosa a: Historias y leyendas del Vallés: relatos mágicos de una comarca. Suplement extra de Nadal de 1985 de Revista del Vallès. Pàgina 65. Recopilada per J. Viñallonga.
Diu la llegenda que, a Parets, existien nombroses llacunes on vivien dones encantades. La seva vida era misteriosa però es parlava que habitaven meravellosos castells sota l’aigua.
També es diu que alguna d’elles fugia, de tant en tant, de la seva vida fantàstica per apropar-se a la vida real dels mortals.
I va passar que, un dia, una dona paretana va decidir abandonar el seu marit i la seva filla, i passar a viure al món fantàstic de les encantades.
Un dia, però, el marit va veure que la seva filla anava perfectament vestida i pentinada malgrat ser encara molt petita, i ho feia molt ràpid i amb molta traça per a la seva edat.
-Qui t’ha vestit? -li va preguntar, estranyat.
-Ha sigut la mama -li va dir innocentment.
Amb molta estupefacció, el solitari marit comprovava com la seva filla, tots els matins apareixia per la cuina tota abillada i empolainada.
-La mama m’ha despertat a petons, m’ha rentat la cara i pentinat, i m’ha arreglat la roba -deia la nena al seu pare cada matí quan li preguntava.
Aviat el marit es va cansar d’aquesta situació, i va decidir que volia veure la seva dona, així que va dir a la seva filla que quan arribés la seva mare cridés ben fort, que ell entraria a l’habitació ben ràpid per poder-la retenir.
I així es va fer. Com tots els matins, va arribar la mare, i la nena obedient va començar a cridar, tota cofoia, però aquí va acabar tot; la mare li va donar una bofetada a la seva filla i va desaparèixer.
Quan el pare va entrar, al cap de pocs segons no va veure més que a la seva filla, però sí que va poder notar clarament els 5 dits de la mà de la seva dona marcats a la fina pell de la galta de la nena.
I aquest va ser el darrer record de la dona encantada de Parets, una cleca!
L’auca dels hostals i els hostalers
Inclosa a: Historias y leyendas del Vallés: relatos mágicos de una comarca. Suplement extra de Nadal de 1985 de Revista del Vallès. Pàgina 83. Recopilada per J. Viñallonga.
Parets del Vallès:
“L’hostaler de Parets,
era un home que servia sempre bona teca.
Peix agafat a la riera seca,
i per entrant, una amanida de blauets.”
La cançó dels eugassers
Inclosa a: GARCIA-PEY, Enric; SALVADOR CORROS, Montserrat. Recull onomàstic de Parets del Vallès. Parets del Vallès: Ajuntament de Parets del Vallès, 2001.
Entre Can Moragues
i la Torre de Cellers
hi ha una casa
que pengen els eugassers.
Antiga cançó recollida de la memòria popular del segle XVIII. A Parets hi havia moltes masies que cultivaven blat. A l’època de batre’l era costum que s’arribessin al poble els eugassers de la Cerdanya (per fer anar les eugues pels camps de blat) que batien totes les cases de la contrada.
Era gent aspra i de poques paraules, molt treballadors i avesats a la feina dura. Diu la veu popular que un d’ells, havent begut massa, va ser penjat de cap per avall i li van mullar la cara, cosa que li va provocar un cobriment de cor i va morir. Aquest fet originà la cantarella.